Amb la nit es desperten els pensaments, ressorgeixen les velles històries tot esquerdant l'epidermis, l'oblit, la nostàlgia. Una ànima solitària gaudeix una nit més de la quietud de la penombra. Pensativa, absent, buida de joia, contempla la foganya. Però dins seu, tot és glaç i fel.
Atemorida al mateix temps que sorpresa de la seva poca traça amb la vida, no deixa de qüestionar-se si ha fet quelcom malament. Una errada de càlcul, una mala mà de cartes potser... Sacseja el cap. No. No és tracta de mi. La resta del món s'equivoca.
I l'ànima solitària roman, una vegada més, a l'aguait de la seva sort. Esperant vents favorables. Copsant l'immensitat de la nit i la petitesa del seu esperit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada