Els sants innocents

Aquell matí vaig sortir al pati. Hi havia la roba interior de la padrina al fil d'estendre i de l'aire emanava un aroma a sabó i a sofregit. Em delectava sols de pensar quin menjar em trobaria avui a taula per dinar quan vaig veure el sac.

Un sac de Piensos San Salvador lligat amb un elàstic de galletes Queli romania just davant la porta de la bugaderia. M'hi vaig apropar i quan hi vaig ser a tocar, una batzegada em donà l'ensurt més gran de la meva vida d'ençà aquell dia que em va semblar haver vist un gnom darrera el nesprer al costat del colomer.

Vaig fer dues passes enrere. Em vaig estudiar la situació. Que havia d'esbrinar quin era el misteriós contingut del sac era un fet des del moment zero. Aquella batzegada; com una enrampada elèctrica només havia revifat la meva curiositat innata d'exploradora Sherlockiana.

Armant-me de valor vaig fer l'acció de manual que es du a terme en casos com aquest. Em vaig armar amb un pal (en aquest cas de fregar) i vaig punyir el sac una vegada. Un altre cop aquella descàrrega elèctrica. Dues vegades. El mateix resultat. Els ulls em guspirejaven. De genolls i com si dels regals de reis es tractés, vaig obrir el sac, corpresa.

Aquells ullets negres, dolços em varen mirar. Amb el nas arrufat, tot fet una bolla... el conill més meravellós i més ostrisostrisostrisostris que havia vist mai en ma vida. El vaig agafar com si fos un nadó tot just fent el rotet i corrents cap a la cuina falta gent.

- Gràcieeees!

- Què fas desperta tan d'hora?

- Es una passada! Li posaré... mmmm és nin o nina? 

- Va, vesteix-te i ves a comprar pa! Au venga! no badis ...

- Si... puc un kinder?

- Au va! Arranca!

Quan vaig tornar del forn no hi havia ni rastre del sac ni de la meva mascota. La padrina esquivava les meves preguntes amb la tàctica ancestral de formular-ne unes altres. No hi va haver manera de sostreure res a aquella mena d'espia soviètica sobre el parador del meu amic. Ni tan sols amb el meu tercer grau  de preguntes persuasivo-insistents d'estirar el davantal cent cops quan ella duia a terme tasques com escurar les paelles o ficar la safata amb les patates i la carn al forn. Aquell dia el pollastre olorava especialment bé. I un kinder sorpresa m'esperava si m'ho acabava tot.

Business drama

Sempre he pensat a les nits. A les fosques. Com si la claror del dia allunyés les meves cabòries. Com si el sol només em pogués aportar despreocupació i calma i en canvi, en tocar fosques el raciocini i el cervell tornessin al seu lloc, després un període vacacional. Quan el cap em para de ballar al ritme d'Havaneres i es col.loca al seu lloc, a ple rendiment, reclamant la seva dosi de retrospectiva. Convulsionant davant l'ordre del dia. Deix de ser un executiu d'èxit, amb el maletí i el mans lliures a l'orella i em converteixo en persona, però en l'essència més pura, sense vestit de sastre, ni camisa, ni pell, ni ossos... sols matèria gris... i esperit.

Sempre que duc a terme aquest protocol me vens al cap, potser perquè deix d'auto enganar-me i prenc consciència de lo gilipolles que vaig ser deixant-te marxar. Però si em demanen, mai ho admetré, fingiré indiferència i dignitat, tot normalitzant la situació. Ja em coneixes, sóc així.

Sempre he fugit no se ben bé de què. Però sempre endavant això sí. He corregut dels problemes. De la gent malcarada. Dels falsos amics. De tot allò que m'ha provocat neguit o malestar. He fet el cap viu. Però amb tot... no sempre n'hi ha hagut prou.

Sempre m'he sentit estimat, però no imprescindible. Sempre m'he sentit apte, però no superior. Sempre m'han dit que era afortunat i sempre ho havia cregut. Sempre em deies ques i coms i ara, vint anys després ja no te dic res. 

Sempre he tengut l'orfandat a l'aguait, però mai he deixat de pensar en tú. I no sempre te n'hauràs sentit orgullosa. I no sempre has estat aquí. I jo encara t'esper, ni que em costi una vida de solitud. Tan sols has de venir i trucar a la porta.

Fum, foc... cendra

M'assec sobre la soca del tronc caigut, seca i crivellada. Les flames es comencen a extingir i jo tot just acab de començar un viatge introspectiu, amb un gemec ofegat, com una porta vella, plena de rovell. Al meu voltant, la cendra s'escampa i se m'enfila pels turmells, em posseeix com l'heura i jo que em deixo fer, passiva.

Mir cap a l'infinit i m'aclapara tanta immensitat, tanta buidor... aquell sentiment nefast de diumenge horabaixa s'anava apoderant de la meva ànima com un tumor maligne. Tot allò que havia esperat fins aleshores, no era més que fum, que m'havia venut a mi mateixa. 

Però ara tant és. Estic sola en el món,  sóc lliure, però el destí ha calat fot a allò que he aprés a ser.