Dins un sac, profund, fosc, lligat amb un vencís, dins una caixa forta del banc de la cantonada del carrer del Pi... allà és on van a parar els minuts perduts. Tots aquells moments que, ara ja fa seixanta anys, vaig decidir que aniria estalviant, de cara al meu futur.
Al contrari del que es pensa molta gent, el temps no es perd a l'oblit sinò que va a parar a un fons d'inversió i és recuperable a llarg termini. Em van convèncer i no vaig gosar a dir-los que no, donades les bones condicions que se m'oferien.
La meva idea inicial era quedar-me de manera perpètua amb na Wendy i els infants perduts. El que jo volia era sopar gelat de vainilla i pomes ensucrades cada vespre, pujar als cotxes de xoc, amagar-me al millor amagatall cada horabaixa, fer castells d'arena i clots i cabanes i...
Més endavant però, vaig començar a fer plans per a dos: el que voliem ara era viure de lluna de mel, tastar-nos els llavis i tornar-hi un altre pic per por a oblidar-ne el gust, fer picnics i torrades en dies primaverals, dormir damunt un cos aliè i propi a la vegada, llegir el diari i berenar al llit cada matí, tota la vida.
Finalment i com era d'esperar, els nostres plans de parella es vàren veure modificats de nou i de bon grau vàrem canviar el cava i el setí per les moxaines i suc de fruites. El nostre tresor més preuat tenia el futur i la felicitat assegurades... fins que va ser convençut per obrir un fons de pensió pròpi, aliè al nostre.
Ara, em trobo arruada, senil, sola i sóc poseedora d'una immensa fortuna: tots els minuts que vaig estalviar amb molta cura dins el sac i que mai vaig gosar gastar. Esper la mort i compt i recompt els meus minuts. En faig xecs al portador i els llenç per la finestra mentre em sent estafada. Tal vegada hauria d'haver llegit la lletra petita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada