Gos semienfonsat

Gos semienfonsat, sol i perdut,
Fas aigües i s'acosta la fi
que ets a un indret perillós havies d'haver sabut
i ara saps que d'aquesta no en podràs sortir.

Gos semienfonsat dins l'infern

amb les urpes i els ullals t'aferres a la vida

però les forces es comencen a esvair

i es fa necessària una dosi de perspectiva.

Gos rodamón, tu que t'has llevat amb el cant de la terrola

ja no sentiràs les mans dels infants al llom

ni el gall a trenc d'alba, ni del pou la corriola.

Ja no remenaràs la cua en passar pel forn

Treus el musell del que és la teva tomba

i no acabes d'entendre el teu destí.

Ara, l'afer de les puces, és sols una ombra

del que encara està per esdevenir

Els teus ulls negres miren l'horitzó

tot maleint el dia que fugires de la possessió

per beure oratge amb la llengua, tot ansiant llibertat

és ara quan et surt a pagar la manca de fidelitat

En el fons saps, quisso rodamón

que has tengut una vida plena.

Recordes aquella cusseta blanca del senyor Ramón

i d'una ventrada en vengueren una dotzena.

Les nits dormint sota un camió

per emparar-te de la serena.

I encalçar moixos, vils traïdors!

i que no et lligui cap cadena

Semienfonsat dins el llot com estàs

desesperat, sol i melangiós

mai un ca, havia fet així balanç

mai hom s'havia sentit així d'enclòs

mai un gos semienfonsat, havia mort tan sol.

Duel amb mosca

De l'abisme més etern
de la fosca més bruna
una mosca inoportuna
em té sotmesa a un infern

Vola insecte, vola!
Tant de dia com de nit
inoportuna bestiola
maleeixo el teu brunzit!

Ser una dona amb perspectiva,
això és al que jo aspir
Però, vet aquí que una mosca malparida
ha truncat el meu camí

Sembla ridícul, més aviat absurd
malversar la tinta en una mosca,
invertir-hi els meus preuats minuts
dur a terme una poesia tan tosca
esforçar-me i dir-ho sense embuts:
Mal t'aneguis puta mosca,
en aquest mar de flit que pud!

Però.. un moment... on pares... oh mosca?
la molt miserable ha desaparegut
El duel extingit, com una llosca
i jo no se qui és que ha vençut

Si he estat jo o ha estat ella
musa de passada, que passa a la història
protagonista que, sense pena ni glòria
ha empipat una poetessa novella

Els infants

Els infants
saben coses
que els grans ja han oblidat.
Els infants
veuen coses
que els grans
ja han esborrat.
Els infants
es fan grans.
Els infants veuen músiques,
els infants senten llums.
Els infants no sedassen
amb el sentit comú.
Els infants es belluguen
dins un cercle virtuós
de miracle en miracle
amb besllums de colors.
Els infants són esponges,
per això és que van xops
de totes les bellumes,
de totes les colors.
Totes les rampres tresquen
el seu nervi central,
il·luminades,
brunzen ses venes i ses carns.


Es mouen dins la boira
humida de la por,
pels caps dels dits hi tenen
ulls rodons de caragol.

Saben treure l'alegria
d'un esclató de cor. S'enfonsen, suren, neden
dins el safreig del món.
Anys i panys
per aprendre
i altres tants
per desaprendre.
La vida és així
teixir i desteixir.

Guillem d'Efak/ Joan Martorell

Els sants innocents

Aquell matí vaig sortir al pati. Hi havia la roba interior de la padrina al fil d'estendre i de l'aire emanava un aroma a sabó i a sofregit. Em delectava sols de pensar quin menjar em trobaria avui a taula per dinar quan vaig veure el sac.

Un sac de Piensos San Salvador lligat amb un elàstic de galletes Queli romania just davant la porta de la bugaderia. M'hi vaig apropar i quan hi vaig ser a tocar, una batzegada em donà l'ensurt més gran de la meva vida d'ençà aquell dia que em va semblar haver vist un gnom darrera el nesprer al costat del colomer.

Vaig fer dues passes enrere. Em vaig estudiar la situació. Que havia d'esbrinar quin era el misteriós contingut del sac era un fet des del moment zero. Aquella batzegada; com una enrampada elèctrica només havia revifat la meva curiositat innata d'exploradora Sherlockiana.

Armant-me de valor vaig fer l'acció de manual que es du a terme en casos com aquest. Em vaig armar amb un pal (en aquest cas de fregar) i vaig punyir el sac una vegada. Un altre cop aquella descàrrega elèctrica. Dues vegades. El mateix resultat. Els ulls em guspirejaven. De genolls i com si dels regals de reis es tractés, vaig obrir el sac, corpresa.

Aquells ullets negres, dolços em varen mirar. Amb el nas arrufat, tot fet una bolla... el conill més meravellós i més ostrisostrisostrisostris que havia vist mai en ma vida. El vaig agafar com si fos un nadó tot just fent el rotet i corrents cap a la cuina falta gent.

- Gràcieeees!

- Què fas desperta tan d'hora?

- Es una passada! Li posaré... mmmm és nin o nina? 

- Va, vesteix-te i ves a comprar pa! Au venga! no badis ...

- Si... puc un kinder?

- Au va! Arranca!

Quan vaig tornar del forn no hi havia ni rastre del sac ni de la meva mascota. La padrina esquivava les meves preguntes amb la tàctica ancestral de formular-ne unes altres. No hi va haver manera de sostreure res a aquella mena d'espia soviètica sobre el parador del meu amic. Ni tan sols amb el meu tercer grau  de preguntes persuasivo-insistents d'estirar el davantal cent cops quan ella duia a terme tasques com escurar les paelles o ficar la safata amb les patates i la carn al forn. Aquell dia el pollastre olorava especialment bé. I un kinder sorpresa m'esperava si m'ho acabava tot.

Business drama

Sempre he pensat a les nits. A les fosques. Com si la claror del dia allunyés les meves cabòries. Com si el sol només em pogués aportar despreocupació i calma i en canvi, en tocar fosques el raciocini i el cervell tornessin al seu lloc, després un període vacacional. Quan el cap em para de ballar al ritme d'Havaneres i es col.loca al seu lloc, a ple rendiment, reclamant la seva dosi de retrospectiva. Convulsionant davant l'ordre del dia. Deix de ser un executiu d'èxit, amb el maletí i el mans lliures a l'orella i em converteixo en persona, però en l'essència més pura, sense vestit de sastre, ni camisa, ni pell, ni ossos... sols matèria gris... i esperit.

Sempre que duc a terme aquest protocol me vens al cap, potser perquè deix d'auto enganar-me i prenc consciència de lo gilipolles que vaig ser deixant-te marxar. Però si em demanen, mai ho admetré, fingiré indiferència i dignitat, tot normalitzant la situació. Ja em coneixes, sóc així.

Sempre he fugit no se ben bé de què. Però sempre endavant això sí. He corregut dels problemes. De la gent malcarada. Dels falsos amics. De tot allò que m'ha provocat neguit o malestar. He fet el cap viu. Però amb tot... no sempre n'hi ha hagut prou.

Sempre m'he sentit estimat, però no imprescindible. Sempre m'he sentit apte, però no superior. Sempre m'han dit que era afortunat i sempre ho havia cregut. Sempre em deies ques i coms i ara, vint anys després ja no te dic res. 

Sempre he tengut l'orfandat a l'aguait, però mai he deixat de pensar en tú. I no sempre te n'hauràs sentit orgullosa. I no sempre has estat aquí. I jo encara t'esper, ni que em costi una vida de solitud. Tan sols has de venir i trucar a la porta.

Fum, foc... cendra

M'assec sobre la soca del tronc caigut, seca i crivellada. Les flames es comencen a extingir i jo tot just acab de començar un viatge introspectiu, amb un gemec ofegat, com una porta vella, plena de rovell. Al meu voltant, la cendra s'escampa i se m'enfila pels turmells, em posseeix com l'heura i jo que em deixo fer, passiva.

Mir cap a l'infinit i m'aclapara tanta immensitat, tanta buidor... aquell sentiment nefast de diumenge horabaixa s'anava apoderant de la meva ànima com un tumor maligne. Tot allò que havia esperat fins aleshores, no era més que fum, que m'havia venut a mi mateixa. 

Però ara tant és. Estic sola en el món,  sóc lliure, però el destí ha calat fot a allò que he aprés a ser.

Manual inacabat (per anar per la vida)

Si te'n pots anar
no és ca teva.
Si pots viure sense fer-ho,
només és feina.

Si fas mal sense adonar-te'n,
ben poc estimes.
Si ets mort i no t'ho diuen,
d'amics, te'n manquen.

Sols veus l'arc de Sant Martí
quan rius i plores.
El mal que no deixa nafra
l'ànima et vincla.

Cadascú és cadaqual
diu la padrina.
Els ossos al fossar
tots es barregen.

Si hi poses condicions
també claudiques.
Si no pots veure el cim
porga la boira.

Quan plores sense llàgrimes
l'ànima és xopa.
Quan pregues amb la llengua
s'engalaverna.

Et rompràs si no et vincles
al baf dels astres.
Molt poca fam en tens
si pots estar-te'n.

Mai no podràs volar
si te n'afluixes.

Guillem d'Efak/ Joan Martorell