Plany de la senyora Popova

Dos calaixos bessons prenen la lluna panxa enlaire al mig del menjador. Pots, rodets, paletines i productes de neteja enfilats els uns sobre els altres com gratacels. Un conglomerat de bosses benetton cobreix el parquet atapeït fins a dir prou. No es pot endevinar el seu color natural. No es pot caminar entre la jungla. No es pot pensar. No es pot olorar el salitre del mar de veinat. No trob el meu espai vital. No puc consultar ni un llibre ni una postal; aquell record vagament accessible de la meva vida anterior, una de millor. No queda aigua ni menjar. No queda la gent, només queden les seves baixes i renúncies.  No trob les meves orelles, perdudes dins la inmensitat d'aquests 85 metres quadrats. Ni els ulls. Ni el dit petit del peu esquerre. L'unic que em queda és el plany.

Somiatruites amateur

Claror. Tanc els ulls. Tenc son. Claror. Tanc els ulls. Sent veus que venen de la cuina. Renou de morter. Picada. Paella? S'hi està tan bel al llit... Un moment... hauria d'anar al vàter... Tanc els ulls. Crec que em puc aguantar una mica més. No no puc. Va no m'ho pens més. 1,2,3 amunt! M'assec al llit i observ atentament la meva col.lecció de barriguitas. Sí, necessit aquell cotxet de bebé color cel. El demanaré pel meu aniversari. Ja que hi som, demanaré també la barriguita negra. Em torn a estirar al llit. Ui, no, no pot ser... tenc molt de pipí. Torn a seure. Trec els peus del llit. Me la jug anant descalça... pero, aquest pic, correré el risc.

La claror entra pel finestró del bany. L'olor a crema aftersun i a salitre embriaguen l'ambient.  M'enfil a la banyera i hi guait. Mir l'hotel que s'alça darrera canostra. Tovalloles i matalassos de plàstic als balcons formen un mosaic estiuenc. Sí, no hi havia cap dubte: ja era aquí. Somric. Em sent poderosa i rica: tenc tot l'estiu per davant.

És un sentiment , una sensació, quelcom abstracte, que no es pot expressar amb paraules. Tenc ganes de pintar sobre això. Amb pinzells però,  com els artistes de veritat. I amb molt s  colors, que l'ocasió bé s'ho mereix. Sí, avui pintaré quan tots bequin. 

El morter, que segueix martellejant, em distreu dels meus pensaments.

 Camin fent batzegades pel passadís fins a la cuina. 

- Bon dia... Dic amb un ull aferrat i la veu pastosa. Sí, avui dinam paella.

- Descalça????????? 

- Corr a posar-te uns xuquins que agafaràs una pulmonia!

Teletransportació imminent

Agaf els controls. Conduïnt la meva vida per un camí que no se cert quants kilómetres més durarà. Retrospectiva interior. Retrospectiva necessària. És com un somni; un recorregut pels meus chacres, però els ulls romanen oberts, a l'aguait d'una senyal; una llumeneta vermella quelcom que alteri el paisatge urbà, per a qui ja no som nouvinguda.

El procés entelequià comença i quan me n'adon, ja és massa tard per tornar enrere. Ment i cos se separen. Em veig des de fora, amb la mirada centrada en un punt infinit. Em mir les mans, ja no les sent meves.

Aquests moments d'esvaiment són incerts, agradables, necessaris, preocupants, personals, egocèntrics, amb gust de síndria o de polo de menta.

Tot plegat és una simbiosi on cos i ment treballen plegats,  pel cansament, per evadir-se de la rutina, per somiar, per no tornar-me boja.

Temps postmoderns

La rateta presumida intel.ligent

Hi havia una vegada una senyoreta. La Senyoreta Rateta, que es trobava passant l'aspiradora per casa seva quan de sobte l'artefacte es va embossar. Així que la senyoreta rata va treure la bossa de l'aspirador i... què hi va trobar allà? Doncs una moneda d'or. Visca! I ella que pensava que ja no arribaria a final de mes! Com que aquella moneda ja li cremava a la butxaca, va desendollar l'aspiradora i va partir corrents de compres.

La senyoreta rateta va tornar a casa amb la seva compra: Un llaç! Un llaç blau que feia molta planta!  Era sens dubte d'una qualitat  impressionant, li havia costat una moneda d'or! Així que ja ho podia ser bo. Així doncs la rata es va a posar el llaç al cap; entre orella i orella per tal de lluïr-lo bé i va tornar als seus quefers.

De sobte passà pel carrer un ase i la va contemplar a través de la finestra una llarga estona amb ullets tendres. La rateta  va pipellejar i li va dedicar una mirada a càmara lenta, com al cinema. Sent rata com era, menuda i contrafeta pocs homes s'hi havien fixat en ella. Però no oblidem que portava llaç. L'ase com qui no vol la cosa li va deixar anar: "Rateta, rateta, et vols casar amb mi?". Au va!  Què bèstia! mai millor dit!  ni "estudies o treballes?", Ni "Vols que nem al cine?" "Digues Senyor Ase, si tu i jo ens casem ... posaràs la taula?" Va tornar una a demanar la rata. "Jo ... Veuràs .. es que jo sóc molt esburbat, sempre trenc la vaixella amb aquestes peülles ... " La rateta, en sentir això va contestar que havia d'estudiar per un examen de medicina i el ase va partir amb la coa entre les potes.

Al proper dia, la nostra amiga estava pintant una meravellosa obra d'art d'inspiració barroca quan s'aturà davant el seu portal el Senyor Ratolí amb el seu flamant mercedes vermell bordeus. El Ratolí també la va mirar de dalt a baix i li va demanar: "Rateta, rateta:  et vols casar amb mi?" I la rateta va tornar a demanar: "I tu saps cuinar, amic Ratolí?" "En Realitat no, però m'agrada molt menjar i que cuinin per mí". La rateta aleshores li va etzibar "Si em disculpa, Senyor Ratolí, aquesta obra d'art no s'acabarà tota sola".  Un altre pretendent que va  partir amb el cor trencat per la senyoreta Rateta.

Al dia següent, la rateta estava amb la seva amiga la Senyora Fura fent uns exercicis aeròbics i aquesta vegada va passar per davant de la seva finestra un moix, L'amo Mixet. El bon animal s'hi fixà en la bellesa exòtica d'aquella rateta fent gimnàstica amb la cabellera al vent, les seves malles... Es va sentir enamorat ipso facto.  "Rateta, rateta, et vols casar amb mi?" La rateta va tornar a demanar: "Saps planxar la roba Mixet?"  L'amo Mixet va dir com a resposta: "Mira'm, únicament duc posades les sabates, per no haver de planxar". La rata va romandre perplexa davant aquesta resposta. Benvolgut Mixet, si em disculpes, he de seguir els meus exercicis amb la Señora Fura. L'amo Mixet va partir, pensant que mai trobaria una dona a la seva mida.

Les dues amigues van quedar conversant. "Per què has rebutjat a tots aquells pretendents rateta?"  "Amiga Fura, abans de comprar-me el llaç, ningú s'havia aturat  a admirar les meves pintures, ni a debatre sobre literatura. Crec que, de moment, seguiré fadrina una temporada fins que trobi una algú que m'apreciï per allò que se fer i no per el meu aspecte físic".

I així van quedar les dues amigues, rient, fent exercici i sabent que, el príncep blau que sempre apareix al final dels contes de fades, no sempre és príncep,  no sempre és blau ... i no sempre apareix quan una ho espera.

I conte contat, aquest conte sí que ha acabat, aplaudiu si us ha agradat.