Lola

Nomia Dolors i, com si d'un presagi de quan van triar-li el nom es tractés, la seva vida no havia estat allò que es diu un camí de roses. 

La seva infància va transcórrer a un barri de Màlaga. Les precarietats econòmiques per les que passava la seva familia vàren fer que, ja de ben petita, canviés els jocs al carrer i els quaderns per romandre a casa, a ajudar a la seva mare amb les tasques i els germans petits. A casa eren 8 les boques que havia d'omplir cada vespre el seu pare, i amb molta freqüència a final de més havien de fer les llesques primes.

Tan bon punt com li va ser possible, va fugir. Va arribar al nostre poble amb el boom turístic dels anys seixanta i, tot i que era menuda, arrufada i de malucs amples no ho va tenir difícil per col.locar-se a l'hotel Voramar. Allà s'hi deixava la pell, dia i nit, fent totes les hores que podia. Servint taules, rentant plats, el que fos amb tal de cobrar un grapat de pessetes i les corresponents propines. A finals de mes enviava una part del sou a casa, perquè no passessin tantes penúries. I allà, entre plats i safates, va ser on el va conèixer.

El primer pic que el va veure, el seu cor va quedar ben trasbalsat. Era un jove ben plantat, també era de fora i treballava dins la cuina, fregant peroles. Tenia ben conquerides a totes les cambreres de pis i a bona part de les cambreres del buffet. Algunes suspiraven pel seu amor, d'altres, en canvi, l'odiaven amb totes les seves forces i haguessin desitjat veure'l traguent la fel per la boca abans que tornar-li a dirigir la paraula. Amb tot, era un al.lot faner i tenia els caps contents. 

Un dia, a la sortida de la cuina, durant el descans del dinar; quan la Dolors sortia amb una carreta plena de botelles de vi buides per tirar al fems (en aquella época encara no esteia de moda reciclar) es va topar cara a cara amb ell, que es fumava una cigarreta assegut al portell. Ell duia el delantal brut i la cara suada, i feia olor a cuina i a fritura. Li en va oferir una i ella, que mai havia fumat, va acceptar i váren fer petar la xerrada. Li va prometre el cel i els satèl.lits i que la tendria com una reina la resta de la seva vida i ella va sucumbir a les seves promeses de castells i fades.

La boda no va ser com ella havia somiat. No duia un vestit blanc, sinó un conjunt de falda i jaqueta marró que, amb prou feines amagaven el seu estat de bona esperança. La seva mare no va comparèixer i el seu pare mai va aprovar aquella relació. Vàren tenir una filla que va ser per a na Dolors, com una prolongació del seu cos i la seva ànima, com un projecte de personeta pel que anhelava tenir la infància que ella hagués volgut. Però ja no tenia que patir més. Ara eren una reina i una princesa que, passarien els dies al seu castell, envoltades de luxes i comoditats. El cavaller de la lluenta armadura ja l'havia rescatat.