M'assec sobre la soca del tronc caigut, seca i crivellada. Les flames es comencen a extingir i jo tot just acab de començar un viatge introspectiu, amb un gemec ofegat, com una porta vella, plena de rovell. Al meu voltant, la cendra s'escampa i se m'enfila pels turmells, em posseeix com l'heura i jo que em deixo fer, passiva.
Mir cap a l'infinit i m'aclapara tanta immensitat, tanta buidor... aquell sentiment nefast de diumenge horabaixa s'anava apoderant de la meva ànima com un tumor maligne. Tot allò que havia esperat fins aleshores, no era més que fum, que m'havia venut a mi mateixa.
Però ara tant és. Estic sola en el món, sóc lliure, però el destí ha calat fot a allò que he aprés a ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada