Sempre he pensat a les nits. A les fosques. Com si la claror del dia allunyés les meves cabòries. Com si el sol només em pogués aportar despreocupació i calma i en canvi, en tocar fosques el raciocini i el cervell tornessin al seu lloc, després un període vacacional. Quan el cap em para de ballar al ritme d'Havaneres i es col.loca al seu lloc, a ple rendiment, reclamant la seva dosi de retrospectiva. Convulsionant davant l'ordre del dia. Deix de ser un executiu d'èxit, amb el maletí i el mans lliures a l'orella i em converteixo en persona, però en l'essència més pura, sense vestit de sastre, ni camisa, ni pell, ni ossos... sols matèria gris... i esperit.
Sempre que duc a terme aquest protocol me vens al cap, potser perquè deix d'auto enganar-me i prenc consciència de lo gilipolles que vaig ser deixant-te marxar. Però si em demanen, mai ho admetré, fingiré indiferència i dignitat, tot normalitzant la situació. Ja em coneixes, sóc així.
Sempre que duc a terme aquest protocol me vens al cap, potser perquè deix d'auto enganar-me i prenc consciència de lo gilipolles que vaig ser deixant-te marxar. Però si em demanen, mai ho admetré, fingiré indiferència i dignitat, tot normalitzant la situació. Ja em coneixes, sóc així.
Sempre he fugit no se ben bé de què. Però sempre endavant això sí. He corregut dels problemes. De la gent malcarada. Dels falsos amics. De tot allò que m'ha provocat neguit o malestar. He fet el cap viu. Però amb tot... no sempre n'hi ha hagut prou.
Sempre m'he sentit estimat, però no imprescindible. Sempre m'he sentit apte, però no superior. Sempre m'han dit que era afortunat i sempre ho havia cregut. Sempre em deies ques i coms i ara, vint anys després ja no te dic res.
Sempre he tengut l'orfandat a l'aguait, però mai he deixat de pensar en tú. I no sempre te n'hauràs sentit orgullosa. I no sempre has estat aquí. I jo encara t'esper, ni que em costi una vida de solitud. Tan sols has de venir i trucar a la porta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada