Temps postmoderns

La rateta presumida intel.ligent

Hi havia una vegada una senyoreta. La Senyoreta Rateta, que es trobava passant l'aspiradora per casa seva quan de sobte l'artefacte es va embossar. Així que la senyoreta rata va treure la bossa de l'aspirador i... què hi va trobar allà? Doncs una moneda d'or. Visca! I ella que pensava que ja no arribaria a final de mes! Com que aquella moneda ja li cremava a la butxaca, va desendollar l'aspiradora i va partir corrents de compres.

La senyoreta rateta va tornar a casa amb la seva compra: Un llaç! Un llaç blau que feia molta planta!  Era sens dubte d'una qualitat  impressionant, li havia costat una moneda d'or! Així que ja ho podia ser bo. Així doncs la rata es va a posar el llaç al cap; entre orella i orella per tal de lluïr-lo bé i va tornar als seus quefers.

De sobte passà pel carrer un ase i la va contemplar a través de la finestra una llarga estona amb ullets tendres. La rateta  va pipellejar i li va dedicar una mirada a càmara lenta, com al cinema. Sent rata com era, menuda i contrafeta pocs homes s'hi havien fixat en ella. Però no oblidem que portava llaç. L'ase com qui no vol la cosa li va deixar anar: "Rateta, rateta, et vols casar amb mi?". Au va!  Què bèstia! mai millor dit!  ni "estudies o treballes?", Ni "Vols que nem al cine?" "Digues Senyor Ase, si tu i jo ens casem ... posaràs la taula?" Va tornar una a demanar la rata. "Jo ... Veuràs .. es que jo sóc molt esburbat, sempre trenc la vaixella amb aquestes peülles ... " La rateta, en sentir això va contestar que havia d'estudiar per un examen de medicina i el ase va partir amb la coa entre les potes.

Al proper dia, la nostra amiga estava pintant una meravellosa obra d'art d'inspiració barroca quan s'aturà davant el seu portal el Senyor Ratolí amb el seu flamant mercedes vermell bordeus. El Ratolí també la va mirar de dalt a baix i li va demanar: "Rateta, rateta:  et vols casar amb mi?" I la rateta va tornar a demanar: "I tu saps cuinar, amic Ratolí?" "En Realitat no, però m'agrada molt menjar i que cuinin per mí". La rateta aleshores li va etzibar "Si em disculpa, Senyor Ratolí, aquesta obra d'art no s'acabarà tota sola".  Un altre pretendent que va  partir amb el cor trencat per la senyoreta Rateta.

Al dia següent, la rateta estava amb la seva amiga la Senyora Fura fent uns exercicis aeròbics i aquesta vegada va passar per davant de la seva finestra un moix, L'amo Mixet. El bon animal s'hi fixà en la bellesa exòtica d'aquella rateta fent gimnàstica amb la cabellera al vent, les seves malles... Es va sentir enamorat ipso facto.  "Rateta, rateta, et vols casar amb mi?" La rateta va tornar a demanar: "Saps planxar la roba Mixet?"  L'amo Mixet va dir com a resposta: "Mira'm, únicament duc posades les sabates, per no haver de planxar". La rata va romandre perplexa davant aquesta resposta. Benvolgut Mixet, si em disculpes, he de seguir els meus exercicis amb la Señora Fura. L'amo Mixet va partir, pensant que mai trobaria una dona a la seva mida.

Les dues amigues van quedar conversant. "Per què has rebutjat a tots aquells pretendents rateta?"  "Amiga Fura, abans de comprar-me el llaç, ningú s'havia aturat  a admirar les meves pintures, ni a debatre sobre literatura. Crec que, de moment, seguiré fadrina una temporada fins que trobi una algú que m'apreciï per allò que se fer i no per el meu aspecte físic".

I així van quedar les dues amigues, rient, fent exercici i sabent que, el príncep blau que sempre apareix al final dels contes de fades, no sempre és príncep,  no sempre és blau ... i no sempre apareix quan una ho espera.

I conte contat, aquest conte sí que ha acabat, aplaudiu si us ha agradat.