Plany de la senyora Popova

Dos calaixos bessons prenen la lluna panxa enlaire al mig del menjador. Pots, rodets, paletines i productes de neteja enfilats els uns sobre els altres com gratacels. Un conglomerat de bosses benetton cobreix el parquet atapeït fins a dir prou. No es pot endevinar el seu color natural. No es pot caminar entre la jungla. No es pot pensar. No es pot olorar el salitre del mar de veinat. No trob el meu espai vital. No puc consultar ni un llibre ni una postal; aquell record vagament accessible de la meva vida anterior, una de millor. No queda aigua ni menjar. No queda la gent, només queden les seves baixes i renúncies.  No trob les meves orelles, perdudes dins la inmensitat d'aquests 85 metres quadrats. Ni els ulls. Ni el dit petit del peu esquerre. L'unic que em queda és el plany.